ARTICLE A SOCIAL.CAT: Estàvem adormits, però vam despertar

11/01/2024

El diari Social.cat ha publicat el 11 de gener de 2024 l’article d’opinió “Estàvem adormits, però vam despertar” de Fernando Díaz Alpuente, director adjunt de la Fundació Acollida i Esperança. En aquest, es reflexiona sobre l’exclusió social, i en concret, l’exclusió que han patit i pateixen les persones amb VIH i SIDA a través de l’obra Els fills adormits d’Anthony Passeron. 

Podeu llegir el contingut de l’article a la web de social.cat aquí.

Reflexions al voltant del llibre Els fills adormits, de l’Anthony Passeron

Va haver-hi un temps en què la gent es moria, i no sabíem de què. Un temps en què les persones excloses -per pobresa, per drogoaddicció, per opció sexual-, morien als hospitals i la majoria de la societat deia: “alguna cosa hauran fet”. Eren els dies en què el virus de la SIDA encara no es deia VIH, perquè tampoc no es deia SIDA, i viatjava lliurement dins la societat, fent-se més present a determinats cercles i estils de vida que d’altres, però saltant-se totes les barreres de classe, totes les fronteres dels estats, tots els vels invisibles que pensem que ens protegeixen d’allò que veiem al rostre “dels altres”: l’horror.

Sobre la SIDA s’han escrit moltes novel·les i filmat moltes pel·lícules. L’interessant del llibre Els fills adormits (Los Libros del Asteroide, en castellà; L’Altra Editorial, en català) és el seu doble punt de vista. D’una banda, l’Anthony Passeron, l’autor, posa el focus en la cursa científica per acabar amb la condemna a mort que va representar el contacte del cos amb el VIH. Una cursa plena de regnes de taifes, egos, lluites de prestigi i l’egoisme més roí. Però també plena de desesperació per salvar vides, de lluita abnegada, de sacrifici i esforç per donar a conèixer la SIDA i posar tota la comunitat científica a investigar sobre ella.

L’altre punt de vista és el dels fills adormits, el d’aquells fills i aquelles filles que, enganxats a l’heroïna, es quedaven adormits per sempre amb la xeringa enganxada al braç i el virus recorrent les seves venes. És un punt de vista en què hem sabut reconèixer la història dels orígens de la Fundació Acollida i Esperança. Aquells carrers del barri Gòtic de Barcelona, als anys 90, on el Josep Costa i el seu grup de voluntaris i voluntàries sortien a fer allò que ningú no s’atrevia a fer al pis d’inclusió Itaca: acompanyar a aquells fills de ningú, abandonats i abandonades per tothom, tot i que el camí que tinguessin pendent fos només de mort i patiment, perquè feia poc que a la SIDA se li deia SIDA i encara menys que sabíem el que era el VIH.

Passeron parla sobre aquesta part en primera persona, perquè relata la vida del seu oncle Désiré, mort pel VIH als anys 80. Nascuts tots dos a un petit poble, a França, on les mirades de tothom servien de registre històric de la societat i on aquell “alguna cosa hauran fet” es transformava en silenci quan et creuaves pel carrer a la patrona familiar, que també ho era del poble. La vergonya i el què diran davant la incomprensió d’una societat que va construir un estigma al voltant de la malaltia i del maleït virus que, ens pensem, seria impossible tornar-ho a fer al nostre món d’avui… si no fos perquè ja ho hem tornat a fer, amb la COVID-19 i amb la verola del mico.

Désiré va poder morir acompanyat, va ser el fill adormit d’algú fins al final. En canvi, als anys 80 i 90, moltes i moltes persones van morir sense ser fills ni filles de ningú mai més. Davant aquesta realitat, les persones que van iniciar Acollida i Esperança es van voler rebel·lar. La cruesa dels testimonis que ens arriben sobre aquells dies és només comparable a la tendresa que també contenen totes les històries viscudes al pis del carrer Ample on es va posar en marxa la tasca de la fundació. Moltes persones soles, excloses de la societat per la drogoaddicció, que veien com la vida abandonava el seu cos per culpa d’una SIDA que era, ras i curt, una sentència de mort i una condemna a sentir el rebuig de qui t’envoltava. I moltes altres persones que, per convenciment i estimació cap als altres, van decidir obrir aquella antiga pensió del Gòtic i dedicar els seus dies a fer més humanes les últimes hores d’aquells fills de ningú.

Després vindrien els retrovirals, Can Banús, l’acompanyament cap a la vida, i no cap a la mort, el servei odontològic per persones seropositives (reconvertit ara per qualsevol persona en situació d’exclusió), i tants altres serveis.

Però, pels Désirés del món, tot allò arribaria tard. I és per això que aquest llibre de l’Anthony Passeron esdevé tan important per nosaltres. Perquè dona testimoni d’una altra cara de la SIDA, la d’aquelles persones que encara el viuen avui, fruit sobretot de viure anys i anys en situació d’exclusió social severa. Com a societat hem pagat el preu, mai ben valorat, d’haver construït murs de rebuig a persones amb SIDA. Aquests murs, però, encara no s’han vist enderrocats, sinó que s’han transformat en estigmes i rebutjos de diversa índole que tenen un resum en dues paraules que, de tan pronunciades, correm el risc de perdre-les de vista amb tot el que suposen: exclusió social. Per això és tan bo llegir Els fills adormits, perquè ens ajuda a despertar-nos i sortir a buscar la nostra realitat.