• L’estigma del VIH. Reportatge a El Periódico de Catalunya

    17/02/2017

     

    Els psicòlegs adverteixen que l’avanç farmacològic és més gran que l’avanç social

    Joves i gent gran contagiats als 80 i 90 conformen un col·lectiu sobre el qual persisteixen molts prejudicis

    BEATRIZ PÉREZ / BARCELONA. EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

    Dijous, 16 de febrer del 2017 – 23:43 CET

    Clara Blanco té 58 anys i fa set mesos que viu a Can Banús, un centre d’acollida que la Fundació Acollida i Esperança va obrir el 1996 a Badalona per atendre persones que pateixen exclusió social. Totes elles estan afectades pel VIH/sida i no tenen recursos econòmics. Clara, portadora del virus, és una de les 27 que conviuen en aquesta llar-residència: «Tenia 27 anys quan em vaig encomanar el VIH i tenia problemes amb les drogues. Després em vaig enganxar a la metadona», explica aquesta dona que fa 30 anys que es medica.

    Ha viscut els avanços de la malaltia. «He arribat a prendre fins a 36 pastilles. Ara només en prenc tres i mitja al matí i tres i mitja més a la nit. Són retrovirals, que impedeixen el desenvolupament de la immunodeficiència», explica. Clara va ser una de les moltes víctimes de la sida que hi va haver a la dècada dels 80. «Quan jo era drogoaddicta no hi havia cap mena d’informació. Els de la meva generació són tots morts i els que quedem ens autodenominem ‘supervivents de la gran guerra de la sida’». Per aquesta dona, el VIH és una «malaltia social», ja que «la gent no està disposada a sensibilitzar-se amb els malalts». «La meva família em deixa de banda per aquesta malaltia, però, si tingués càncer, vindrien a veure’m cada dia», lamenta Clara.

    periodico

    Tampoc va tenir les coses fàcils a l’hora de buscar feina. Anys enrere va fer cursos d’infermeria, però assegura que mai va arribar a aconseguir un lloc de treball per aquesta qüestió. Tot va millor des que és a Can Banús, on participa en activitats i fa sortides amb més companys… «Aquí em sento molt bé i ningú em rebutja. M’estic trobant a mi mateixa. Can Banús va ser la meva salvació, vaig arribar-hi ja a les últimes perquè estava alcoholitzada».

    Liberto Prats, també portador del virus, és a Can Banús des del juny del 2015. Parla, com Clara, dels temps en què paraules com sida i VIH eren completament desconegudes. «Llavors ningú sabia res. L’estigma era més gran i et senties més rebutjat», opina aquest home de 54 anys, que tampoc ha oblidat aquells primers temps de la medicació. «Les pastilles et consumien tot el greix. Se’t notava més el que tenies». Liberto es va contagiar el 1986.

    No obstant, tot i que tant Clara com Liberto van contraure el VIH fa tres dècades, quan encara hi havia un gran desconeixement de la malaltia, els experts alerten de la fornada de joves que estan arribant al virus no a través de les drogues, sinó del sexe sense protecció.

    María José Ferrer és psicòloga de la Unitat de VIH de l’Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti) i de la Fundació Lluita contra la Sida, ubicada a les seves instal·lacions, també a Badalona. «Ara com ara, la sexual és pràcticament l’única via de transmissió», adverteix aquesta especialista que treballa tant amb joves com amb adults.

    «El VIH és l’única infecció sobre la qual la gent fa un judici de valor duríssim. ¿Per què? Perquè el sexe és tabú i tendim a relacionar-lo amb la promiscuïtat, quan no és així», assevera. A partir de la seva experiència, diu que no hi ha tanta informació com ens pensem, ja que «es deixa de parlar d’això quan passa el Dia Mundial de la Sida [1 de desembre]». «A nivell farmacològic, el VIH ha avançat moltíssim. La vacuna està en marxa. Pel que fa als prejudicis, la veritat és que no s’ha avançat tant».

    POR DEL REBUIG

    La prova que existeixen és, per exemple, la dificultat de comptar amb testimonis de persones, sense problemes de drogues o alcohol, que hagin contret el VIH per via sexual. «Les persones amb el virus tenen por al rebuig. I la gent ha de tenir clar que el VIH només és transmissible en condicions molt concretes i especials», explica la psicòloga.

    «A mi em van rebutjar en una entrevista de feina per no voler explicar per què tenia una discapacitat del 75%», explica Angelines García, de 49 anys. Segons ella, aquesta discapacitat és deguda al fet que és portadora del VIH, el qual va contraure el 1992. «Va ser per compartir xeringues». Fa 15 anys que és «fora de tot això» i fins i tot té dos fills, que no tenen el virus.

    «Abans prenia 16 pastilles. Ara només una a la nit. Avui visc bé, he augmentat de pes, m’han pujat les defenses. Jo, que he estat a punt de morir-me tres cops per pneumònia», diu Angelines, que cobra la pensió no contributiva i és voluntària a l’Associació Ciutadana Anti-Sida de Catalunya (ACASC), amb seu al Raval barceloní. «M’ha pujat l’autoestima. Aquí no cobro, però sí que ajudo i per a mi és molt important», manifesta.

    Podeu veure el reportage de El Periódico de Catalunya també en aquest enllaç.