• Carme Giménez, una de les voluntàries més antigues, ens ha deixat i li dediquem unes paraules

    18/12/2020

    La Carme a la cuina de Can Banús amb les cuineres, l’Anabel i la Vanessa (foto de desembre de 2019)

    La Carme Giménez era voluntària a la Fundació des de 1995 i va morir aquest mes de novembre als 87 anys. Tothom trobarem molt a faltar la Carme, que els últims anys col·laborava a la cuina però que també havia ajudat a banyar a persones residents, a fer llits, amb la bugaderia… Un cop ens va dir que va venir a Can Banús puntualment per cobrir una amiga i que al final s’hi va quedar perquè s’hi va sentir “acollida i estimada” i perquè el Pare Costa sempre li insistia en què la necessitaven i que no podia marxar.

    Li volíem dedicar unes paraules i ho fem a través de les cuineres, l’Anabel i la Vane, que han tingut una relació molt estreta amb ella. Recorden que “Per al seu aniversari li vam regalar una jaqueta de cuinera fúcsia com la que tenim nosaltres i li va fer molta il·lusió. Ella també tenia molts detalls. Ens estimava molt i nosaltres a ella”. La jaqueta fúcsia de cuina de la Carmeta s’ha quedat a Can Banús. I també la seva foto amb les cuineres continuarà penjada al suro de la cuina.

     

    Aquí les paraules de les cuineres dedicades a la Carme:

     

    “Carmeta, com trobaré a faltar la teva companyia…

    Trobaré a faltar les teves galtones vermelles després d’haver estat a prop dels fogons.

    Trobaré a faltar les nostres xerrades al cotxe quan et portava a casa, després d’un dia intens a Can Banús.

    Trobaré a faltar les nostres rialles, somriures i mirades còmplices.

    Gràcies Carmeta per fer-me sentir que altre cop tenia una iaia, gràcies per tot, sempre et recordaré…

    De la teva Vani”.

    Vanessa Hernández

     

     

    “No recuerdo el momento exacto en el que la Sra. Carmen, para mí Carmeta desde hace mucho tiempo, decidió que se pasaba de voluntaria a cocina. Tampoco recuerdo el momento en que dejó de ser una voluntaria y pasó a formar parte de mi día a día. Todo eso queda ya muy atrás.

    Mis recuerdos son más cercanos, tanto que todavía en la cocina puedo oír su voz, o escuchar el arrastre de sus zuecos por el pasillo cuando llegaba, o sentir esa cara tan fría cuando te daba un beso de buenos días. Esos todavía quedan… Al igual que sus frases, de las que Vane y yo todavía nos reímos al recordarlas, podíamos decir muchas y también contar muchos momentos ya que los hay. Pero lo bueno de todo esto no es que ahora me pueda poner a escribirlos, sino haber tenido la ocasión de vivirlos con ella.

    Cuando un día alguien me preguntó que era para mí la Sra. Carmen, me di cuenta de que no tenía una respuesta concreta, no era una voluntaria de Can Banús, no era mi abuela, ni una gran amiga. Ahora tampoco tengo una respuesta concreta, pero sé que era esa persona de la que te sientes muy afortunada que esté en tu vida, esa de la que siempre hablas con orgullo y que admiras como persona pues era un ejemplo de vida, y que te ha dado y enseñado tanto que es imposible que la puedas olvidar. Esa que decidió vivir tan plenamente su vida y que te hace sentir dichosa que una parte de ella la quisiera compartir contigo. Esa, era para mí la Sra. Carmen, porque ella era así, con toda su coquetería y su risa contagiosa.

    Imposible no haberte querido y no echarte de menos Carmeta”.

    Anabel Alves