• “Mai es pot dir que no hi ha res a fer”. Entrevista a Josep Maria Lluch, director d’Acollida i Esperança

    29/09/2020

    En Josep Maria Lluch ha començat aquest nou curs com a director de la Fundació Acollida i Esperança. Va conèixer la Fundació de la mà del Pare Costa l’any 1999 -en aquell moment treballava com a advocat en un despatx- i diu que a l’entitat ha pogut complir amb “l’objectiu vital d’ajudar les persones”. Amb moments difícils, com constatar la soledat que pateixen moltes de les persones ateses, i també molts moments macos. Ho podeu llegir en aquesta entrevista, així com alguns dels reptes que afronta Acollida i Esperança.

     

    Com recordes el primer dia que vas trepitjar la Fundació?

    Ho recordo perfectament. El Pare Costa em va convidar al centre d’acollida Can Banús i em va fer entrar per la porta dels cotxes perquè veiés la casa de front. “Quin luxe!” li vaig dir en veure el jardí i la casa, tan gran i cuidada. Llavors el Pare Costa em va contestar “Què creus, que els que ho passen malament no poden viure bé?”.

    Em va sorprendre positivament que Can Banús era un lloc molt maco i l’ordre i la neteja que hi havia. També el caliu. El Pare Costa sempre deia que crear aquest caliu era molt important. Alhora, em va impactar veure algunes persones amb vides tan trencades. En aquell moment tenia 27 anys.

     

    Per què vas decidir entrar a treballar a la Fundació i quin ha estat el teu recorregut a l’entitat?

    Primer vaig començar fent un voluntariat. Els dimarts sortia del despatx d’advocats on treballava, em treia la corbata i anava en bici al pis Itaca. Allà sopava i xerrava amb les persones que atenia la Fundació i em quedava a dormir.

    La feina al despatx d’advocats no m’omplia i em vaig començar a plantejar si volia dedicar la meva vida a allò. L’any 2001 el Pare Costa i en Mijail Acosta em van oferir començar a treballar a la Fundació, en concret a Can Banús, i vaig acceptar. Allà donava suport com a monitor i també tres dies a la setmana realitzava tasques d’advocat a l’Obra de Santa Lluïsa de Marillac amb Sor Genoveva Masip, fent assessorament legal a persones en situació de carrer.

    I aviat vam començar a buscar un nou espai per posar en marxa un altre centre d’acollida com Can Banús, ja que hi havia molta llista d’espera. Al principi buscàvem una casa que estigués a prop de Can Banús perquè pensàvem que seria més fàcil de cara a gestionar-la i per tenir també l’Hospital de Can Ruti com a referent. Però no trobàvem cap espai. I finalment va sorgir la possibilitat del Convent dels Franciscans, que estava més lluny, a la Bisbal d’Empordà, però que és un espai meravellós i que ens va permetre poder acollir a més persones que ho necessitaven a partir de l’any 2003. Allà vaig començar a treballar com a director del Convent.

    Posteriorment, al 2011, vaig encarregar-me del Programa de pisos desenvolupant el Servei d’Acompanyament a la Vida Autònoma (SAVA) i coordinant Itaca. En paral·lel vaig començar a treballar com a director adjunt.

     

    En tots aquests anys, quins diries que han estat els moments més difícils?

    Totes les persones que han mort. I quan als funerals no hi havia ningú, només els companys i l’equip de la Fundació. Constatar la soledat que pateixen moltes persones. Però en aquells moments pensava que almenys hi érem nosaltres i que havíem acompanyat a les persones fins el final.

    En un altre nivell, les tensions que de vegades s’han produït als equips també han estat moments difícils.

    La malaltia del Pare Costa també va ser un moment complicat.

     

    I els moments més satisfactoris?

    Hi ha moltíssims moments macos. Recordo molt la posada en marxa del Convent, tot el procés. O la posada en marxa de SAVA, haver crescut en nombre de pisos per fer front al problema de l’habitatge. També les celebracions, els comiats, les altes programades de persones que hem atès… L’aniversari dels 25 anys de la Fundació… I també moments quotidians com per exemple qualsevol dinar a Itaca.

     

    Quins aprenentatges destacaries d’aquests anys?

    La constatació que tothom podem trontollar en algun moment, que tothom estem exposats. I encara més en determinades circumstàncies.

    També que crec que hem de veure sempre la persona. Per exemple hi ha molta estigmatització de la malaltia mental, sovint es veu al “malalt mental” i no a la persona. Primer som persones.

    Un altre dels aprenentatges és no jutjar perquè la vida és molt complicada i, com deia, en determinades circumstàncies potser nosaltres haguéssim actuat igual que la persona que tenim davant.

    He après també que mai podem dir que no hi ha res a fer. Hi ha persones que arriben amb vides molt desfetes i que han aconseguit fer grans passos.

    I la força del voluntariat. Els voluntaris i voluntàries juguen un paper molt important, complementari al dels professionals, establint relacions i vincles amb les persones que acompanyem.

     

    Quines són les teves motivacions i inquietuds en prendre el relleu com a director de la Fundació?

    La principal motivació és que crec en la feina que fem a la Fundació Acollida i Esperança, en poder continuar ajudant a les persones. Aquest per a mi és un objectiu vital. I com a inquietud penso que en Mijail ha deixat el llistó molt alt i per a mi representa una gran responsabilitat prendre el relleu.

    A mi la Fundació em va canviar la vida, vaig trobar el meu lloc al món, i m’ha ajudat a desenvolupar-me com a persona. He tingut l’oportunitat de conèixer gent molt diversa, tant persones ateses per l’entitat com professionals. Aquestes relacions humanes també són una motivació.

     

    Quins són els reptes que creus que ha d’entomar la Fundació?

    Haurem d’entomar el camí cap a l’acreditació de l’entitat com a proveïdora dels Serveis Socials públics per passar de les subvencions al concert social. L’acreditació ens ajudarà a millorar i augmentar la qualitat a tots els serveis.

    Probablement també haurem de seguir creixent en nombre d’habitatges i continuar buscant fórmules per fer-ho.

    Alhora haurem de continuar cercant la sostenibilitat i manteniment dels diferents serveis. Per exemple portàvem un parell d’anys en què el Centre Especial de Treball Mansol Projectes estava gairebé aconseguint aquesta sostenibilitat millorant molt els resultats. Però amb la Covid-19, i els ERTO que s’han hagut d’aplicar, haurem de fer un esforç extra per trobar nous clients, continuar creant ocupació i promovent la feina com a eina d’inclusió social. Per això vam fer una campanya de donatius que està representant una gran ajuda.

    Certament haurem de continuar afrontant la situació en relació a la Covid-19 i mirant de trobar un equilibri per mantenir tant la salut física com psicològica. Els professionals han fet un gran esforç durant aquests últims mesos per intentar mantenir la salut i el benestar emocional de les persones que atenem.

     

    Tens en ment engegar algun projecte nou?

    Crec que hem de promoure més el nostre paper de sensibilització envers l’exclusió social. M’agradaria, per exemple, poder engegar un programa de xerrades o tallers amb els instituts de Badalona.

     

    En poques paraules, què és per a tu “Acollida”? I “Esperança”?

    Per a mi acollida és proximitat, caliu, afecte, companyerisme, no jutjar, facilitar…

    L’esperança la veig com donar peu a petites millores a diferents nivells. Millores que poden estar relacionades amb la salut, amb recuperar la relació amb un amic o familiar, en sentir-se escoltat i acompanyat… I no podem oblidar que l’esperança va vinculada també a la lluita per la dignitat de les persones.