Antoni, voluntari al Convent dels Franciscans: “La fragilitat és moneda corrent i la reconstrucció és d’enorme dificultat… La meva experiència com a voluntari em porta a persistir”

03/02/2020

Ara que fa un any que estic participant com a voluntari en algunes activitats que es fan al centre d’acollida Convent dels Franciscans m’han demanat fer un escrit. Començaré per senyalar l’enorme dificultat que té el repte que s’imposa la Fundació. Els seus objectius figuren en el seu propi nom: acollida i esperança.

L’acollida comença per restablir les condicions bàsiques que qualsevol persona necessita per al seu desenvolupament com ara un sostre, menjar, companyia, una vida estructurada i la vigilància de la seva salut. Assolit això es pot encarar la segona part que és l’esperança.

És en aquesta part, l’esperança, on entra la meva participació. En l’ajuda als tallers o en les classes d’alfabetització, castellà i català i informàtica que faig a algunes persones residents. Hi ha moltes dificultats en assolir que aquestes persones tinguin una mirada cap a l’esperança. En anar més enllà de les dificultats de la malaltia del VIH i les malalties associades o derivades del consum o la medicació que han de prendre. Són dificultats importants i que no són les úniques.

Crec que els tallers o les activitats que es fan amb les persones residents representen, per a algunes, una mena de garantia per tornar a una vida autònoma que sigui viable. Per a altres, els tallers poden suposar estímuls que ajudin en la seva vida diària.

En un principi, i fins i tot ara, lluito contra la decepció de no obtenir èxits -sense tenir gens clar que vol dir tenir èxits- en assolir objectius i resultats en les tasques que programem. El que avui pot semblar que sí, demà semblarà clar que no i la realitat i les persones muten sense cap control. Malgrat això també he constatat que la persistència és una bona eina de treball i que per ser-hi en el moment adequat bàsicament cal ser-hi i cal estar preparat. Així que persistiré  i continuaré pensant en formes de commoure’ls.

Soc conscient que quan m’apropo com a voluntari a una tasca ja estructurada per professionals em falten multituds d’elements per tenir una comprensió necessària i per fer una tasca útil. Les poques hores que estic al Convent no em poden donar una visió de la realitat. Malgrat tot imagino que, inherent al caràcter de voluntari, és la utilitat la que mou la meva acció.

I per què fer-me voluntari i fer-ho en el Convent? Aquesta seria la pregunta que justifica la petició d’aquest escrit. Estic lluny de sentir-me fora del perill de la dependència, de la malaltia o de l’exclusió. Crec que és fortuït, en forma més intensa del que estic disposat a admetre, el resultat actual que tinc en la meva vida. I no perquè no cregui en l’esforç, la constància o altres qualitats que em permeten dur el relat vital que tinc ara, encara que aquests relats sempre els faig fent referència a un temps passat, un cop ja sé el resultat.

En explicar-m’ho o explicar-ho sempre oblido la sensació d’incertesa que acompanyava cada decisió, la fragilitat de la voluntat i no sempre per debilitat de caràcter -que també- sinó per manca de perspectiva o excés de confusió. Moltes de les meves decisions en el passat que el temps ha demostrat equivocades han tingut la sort -i això no és precisament mèrit meu- de no resultar fatals, terminals.

Qualsevol relació entre persones té un retorn i més si tenim la predisposició de copsar-ho. Però les xarxes humanes que ens sostenen són sòlides quan hi ha normalitat o èxit. Quan algun membre dona senyals de fracàs, les xarxes també comencen a afeblir-se. Hi ha una relació directa entre el fracàs vital i l’acompanyament social. És com si fos contagiós.

I és precisament des d’aquesta perspectiva que jo actuo com a voluntari. Supervivent entre supervivents i conscient de la futilitat dels valors que la societat ensenya com si fossin un producte comercial més. I no és una qüestió de retorn, de deure social o de justícia. És una qüestió de supervivència personal. No podria viure ignorant el meu possible reflex sense que això no afectés greument el meu jo. I és aquí a on torno amb l’obsessió de l’èxit.

És ben llastimós que no hagi una simetria entre la fragilitat del nostre jo vital amb una facilitat per reconstruir-lo. En canvi la fragilitat és moneda corrent i la reconstitució és una tasca d’enorme dificultat.

Pot semblar a aquestes alçades que dono una mirada pessimista a la meva participació com a voluntari aquest temps a la Fundació i segurament tindreu raó. Però la deixareu de tenir si penseu que és la única mirada que tinc o que és la més rellevant. Contràriament he trobat un equip de persones entregades i amb un compromís vital i un rigor professional que va molt més enllà d’una forma de guanyar-se la vida i que m’han acollit amb afecte i generositat.

Les instal·lacions del Convent són excel·lents i les persones residents tenen al seu abast els espais i les eines suficients per assolir els seus objectius. Molts cops quan surto del Convent al migdia i vaig caminant cap a casa sento l’orgull de pertànyer a aquest grup, una mica agredolç com ja us he dit abans. I tot mirant al poble de La Bisbal de l’Empordà que es troba als peus del Convent penso que si no aconseguim “els de fora” ser més humans no donem “als de dintre” l’oportunitat de retrobar la esperança.

Així doncs aquesta experiència em porta a persistir.