Article de Mijail Acosta, director de la Fundació Acollida i Esperança, a la Revista RE: ‘L’exclusió social com a fracàs social’

17/04/2018

Fracassa la societat quan tantes persones viuen en l’exclusió social? Per què augmenten les situacions de vulnerabilitat extrema? Per què puja la demanda d’assistència a les entitats d’acció social? Què els oferim? Què cal fer?

Respostes difícils. Respostes totes elles complexes. Amb incomptables enfocaments segons posicionament acadèmic, polític, religiós… Des d’Acollida i Esperança, com a entitat d’acció social dedicada a atendre persones amb VIH/Sida i exclusió social, m’atreveixo a aportar alguna reflexió.

Cada inici d’any les entitats socials fem l’esforç de quantificar i valorar què hem aportat i quin impacte hem tingut en el nostre entorn social. Aquest exercici de posar xifres a les intervencions en els centres d’acollida i serveis per determinar el grau d’eficiència, ens dona una oportunitat per aturar-nos i reflexionar.

L’exclusió social és un fracàs. D’aquesta afirmació també es podrien dir moltes coses. Us proposo dues interpretacions, una que voldria interpel·lar l’esfera més personal i una altra que pretendria qüestionar-nos com a societat.

Anem a la primera. Al contrari d’alguns discursos liberals que trobem sovint, que apel·len a la responsabilitat personal i a l’esforç individual com a pilars per assolir l’èxit, o si més no, una vida suficientment benestant, l’experiència de vint-i-cinc anys acompanyant persones en exclusió ens mostra l’enorme importància de les desigualtats socials en una llarga llista de condicionants de vida: educació, accés al treball, a l’habitatge, família, xarxes relacionals, participació comunitària, gènere, ètnia… Entendre això i assumir aquesta realitat, pot ajudar a no culpabilitzar aquell que es troba al marge, aquell que viu al carrer, aquell que sobreviu sense feina, potser amb consum de drogues, potser amb greus problemes de salut mental, sovint sol… Passar de culpabilitzar a mirar des d’una perspectiva de justícia/injustícia, de vulneració de drets bàsics.

Aquesta nova mirada ens pot portar també a sentir empatia, fins i tot compassió. Compassió en el seu bell sentit etimològic de patir amb. Sentiment que ens obre a compartir el sofriment de l’altre, i que sovint mou la voluntat d’implicar-nos per tal d’alleugerir el sofriment de l’altre.

La segona lectura de l’exclusió social com a fracàs social, es podria centrar en la crítica a la mateixa estructura o sistema social en què de facto ens movem i vivim, i que probablement perpetua, sinó agreuja, totes aquestes desigualtats socials.

Davant les evidents desigualtats socials es fan crítiques a les polítiques públiques i als grups polítics que en cada legislatura tenen la responsabilitat de definir-les i implementar-les. M’he trobat sovint, quan presentàvem dades d’atenció als mitjans de comunicació, que les principals preguntes que ens feien la majoria anaven encaminades a fer retrets a l’administració, a denunciar la manca de pressupostos o a erosionar els càrrecs polítics dels Departaments implicats. És clar que s’ha de fer denúncia i exigir a les administracions unes polítiques que promoguin a llarg termini la cohesió social i la disminució de les desigualtats socials. Però també és cert, i tornant a la tesi d’exclusió social com a fracàs social, que aquesta denúncia o rendiment de comptes hauria d’eixamplar-se a tota la societat. No només les administracions i els governs. És una responsabilitat de tots: les entitats socials, el món econòmic (empresarial i sindical), el món de l’associacionisme (de veïns, cultural, esportiu), les institucions religioses i un llarg etcètera.

Difícilment farem evolucionar aquest sistema bàsicament capitalista cap a estructures més humanitzadores, equitatives i sostenibles, sense la implicació i l’empoderament de la majoria de les múltiples realitats organitzatives de la societat.

Tot plegat és tan complex, que a vegades un sent la temptació de la desesperança. I per evitar-ho, cal tornar a baixar de l’esfera teòrica a les persones concretes i úniques amb les quals tenim oportunitat de relacionar-nos.
Resumint i concloent: entendre l’exclusió social com a fracàs social, ens pot ajudar a mirar les persones més vulnerables i fràgils d’una manera nova, i ens pot moure a sentir-nos corresponsables, i cridats a la participació i construcció d’una societat més amable.

Sens dubte una bona fita, per una vida amb sentit.