Entrevista a Mijail Acosta Martínez, director general de la Fundació Acollida i Esperança «A tots ens iguala la dignitat, la necessitat de sentir-nos estimats i la tendresa»

04/10/2017

Quan estudiava Geologia vaig començar un voluntariat a l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillach, amb sor Genoveva, on vaig descobrir la realitat de la gent que pateix pobresa més extrema o problemes d’addicció. Vaig quedar tan impactat i atret que vaig abandonar la carrera i m’hi vaig dedicar de ple. Hi ha un punt vocacional en aquesta feina i és la manera com he anat fent el seguiment de Jesús. El 1993, a partir d’una comunitat cristiana de base que vivíem a Can Banús, vam constituir la Fundació Acollida i Esperança.

Un any i mig després del recompte de persones sense llar, en quina situació ens trobem?

El recompte és una eina puntual que et dona una xifra: la gent que hi ha dormint al carrer una nit concreta de l’any. És una excusa que ens ajuda a parlar d’una realitat sovint amagada i de la que no en volem parlar. La xifra de 39 persones dormint al carrer ens sobtava afortunadament per baixa, però la realitat de la pobresa és més àmplia: hi ha persones dormint en infrahabitatges, polígons industrials, ocupant pisos… i persones ateses en albergs, pisos o cases d’acollida. Hem de ser conscients que la realitat d’aquestes 39 persones és molt diferent, complexa i única. Són històries amb molts trencaments (relacions, feina, capacitat econòmica, soledat…) i refer-ho és complex. Sovint passa per la voluntat trencada de la persona de voler sortir d’aquesta realitat.

Hi haurà nous recomptes?

Sí, en farem un al 2018 i dins la Taula Sense Llar de Badalona s’ha fet un grup de treball específic. El primer pas és coordinar-nos amb la resta de recomptes que es fan. I un repte és, a part de tenir certa visió de tendència, que des dels professionals intentem un contacte més qualitatiu amb les persones detectades, és a dir, escoltar les seves necessitats o oferir quelcom.

A partir del recompte, s’ha creat la Taula Sense Llar Badalona. Quins resultats espereu des de la Fundació?

Esperem poder contribuir no només des de la nostra acció d’atenció, sinó anar més enllà i treballar amb altres entitats i els serveis socials de l’Ajuntament amb visió de transformació social. És positiu poder generar col·laboracions i optimitzar els recursos, sobretot en l’atenció a les persones. Sovint hi ha la temptació de fer retrets a l’Administració, penso que és millor una cultura que ens permeti crear de manera conjunta. A banda, encara que aquesta és una realitat trista i dura, també és veritat que es fan moltes coses i s’han de posar en valor. Estic convençut que sense les entitats la cohesió social seria menor.

En quins dispositius s’està treballant?

Cadascun dels membres de la Taula és responsable de la seva feina i d’acomplir la seva missió. No sé si tindrem la maduresa de pensar en projectes conjunts (albergs, centres de dia…). S’ha rumiar molt i estudiar molt bé. Nosaltres tenim el programa Servei d’acompanyament a la vida autònoma, que més que generar places en un centre institucionalitzat, dona sortida a persones equilibrades i compensades, oferint-los un pis, amb el tarannà que siguin autosuficients.

En el recompte del 2016 hi va haver una alta participació de voluntariat. Com es pot aprofitar aquesta força?

Probablement aquest sigui un punt a millorar respecte el recompte passat. Cal donar més resposta i informació a l’anàlisi del recompte i tot allò que s’està fent. Es va veure que la ciutadania, des dels barris i els veïns, tenia interès en aquest tema, i no només els experts. La gent volia cooperar i fer moltes coses i crec que no hem sabut canalitzar aquesta empenta.

A la Fundació Acollida i Esperança teniu el focus en les persones afectades pel VIH/sida que no tenen recursos. Quina ha estat l’evolució d’aquesta població?

Vam néixer per atendre una realitat que generava molta por i rebuig, persones infectades pel virus del VIH/sida que venien de la drogoaddicció. Vam viure situacions molt dramàtiques. El nostre objectiu era dignificar el final de la vida d’aquestes persones i tenir cura d’elles. A mida que a nivell farmacològic, clínic i mèdic hi ha respostes cap aquesta malaltia —esdevé crònica si et cuides i vas fent seguiment— hem traslladat la intervenció a acompanyar persones en
exclusió social severa. Als nostres centres arriba gent molt deteriorada i, un cop equilibrada, fa un itinerari socioeducatiu, en la mesura que ells vulguin fer un procés de canvi i millora personal en el seu procés vital.

Què vas aprendre de sor Genoveva?

Més enllà de cobrir necessitats de persones, hi ha un tema global que ens iguala, la dignitat, la necessitat de sentir-nos estimats i la tendresa. En el procés que ha fet la nostra entitat no ha renunciat a tot això i ho ha complementat amb l’atenció social, conjugant els drets de les persones. És tenir no només una
mirada de misericòrdia vers cada persona, també té drets: a l’habitatge, a la feina… Hem de ser capaços d’aportar primer aquest clima (en el nom de l’entitat tenim la paraula “acollida”), però després incorporar eines que, des del món del treball social, ajudin a empoderar, fer partícips i protagonistes les persones
en el procés de millora.

Teniu accés a la revista Poble de Déu amb l’entrevista en aquest enllaç.