• Entrevista a Sor Assumpció Sala Sureda, abadessa del Monestir de Santa Clara de Fortià

    27/04/2017

    “Nosaltres no volem res, per això vam fer donació completa del Monestir i les terres a la Fundació Acollida i Esperança. Ara tenim algú que ens cuida i està aquí amb nosaltres en el dia a dia. Estem molt contentes”

    Sor Assumpció Sala Sureda (Les Planes d’Hostoles, 1948, Girona-La Garrotxa) és l’abadessa del Monestir de Santa Clara de Fortià. Ella i les cinc altres monges clarisses que hi vivien l’any 2012 van prendre una decisió poc habitual en aquests temps: fer donació completa en vida de tot el seu patrimoni, el Monestir i les terres que l’envolten, a la Fundació Acollida i Esperança per tal que l’espai es converteixi en un servei per a persones amb exclusió social severa.

    Al desembre de 2012 es va signar el contracte de donació amb què culminava un procés que va començar a finals de 2011 amb les primeres converses fins a tancar l’acord de donació que contemplava, per una banda, la continuïtat de les germanes clarisses dins del Monestir, així com el compromís de cura i suport de la comunitat per part de la Fundació i per l’altra, un millor aprofitament de la finca, de les seves instal·lacions i terrenys i de les seves potencialitats de futur per crear un nou servei per a persones vulnerables. “Vam conèixer la Fundació Acollida i Esperança -recorda Sor Assumpció- perquè coneixíem en Francesc, el germà del Pare Josep Costa. Em va trucar i vam xerrar per primer cop. Després van venir a fer una visita i ja ens vam posar d’acord a moure els papers.” “Ens vam entendre molt bé, i de seguida. Nosaltres vam decidir que no volíem res i per això vam fer una donació pura i simple. Fins i tot ara, que ja han passat un anys, la Fundació sempre té la delicadesa de demanar-nos permís per fer coses a la finca quan realment de fet no caldria. Ara tenim algú que ens cuida i està aquí amb nosaltres en el dia a dia. Estem molt contentes.”

    Sor Assumpció recorda tota aquesta història asseguda a la sala de visites (el parlador) del Monestir, un edifici que va ser construït l’any 1970. Dues comunitats de clarisses de l’Alt Empordà, la de Castelló d’Empúries i la de Figueres, van ajuntar-se i gràcies a la donació d’uns terrenys per part d’una veïna de la zona, la Sra. Carme Nin, es va poder aixecar el monestir en un espai de 47.000 metres quadrats que avui són el Convent. L’edifici es va construir a imatge d’un Monestir de Bèlgica, molt pràctic i poc ostentós. 16 monges s’hi van traslladar un cop finalitzada la seva construcció i l’any 1972 es posa en marxa la granja d’engreix de pollastres amb l’objectiu de generar ingressos per a la subsistència de la comunitat.

    L’abadessa recorda que “al principi tot ho fèiem manualment. La granja no estava tant automatitzada com ara, teníem feina amb els pollastres i també fent de pageses, A més a més, durant una bona temporada vam fer enquadernació pròpia i Sor Clara planxava per a famílies de la zona”. “Jo vaig entrar aquí amb 25 anys -recorda-, en uns exercicis espirituals, vaig descobrir l’oració i mica en mica vaig veure que Déu em demanava més”. “En aquella època -recorda-, quan em va arribar la vocació, treballava als Jesuïtes de Sarrià, Sant Ignasi, feia de mestra dels més petits. Havia estudiat a Barcelona ja des de ben jove, a l’IES Verdaguer, però no em va agradar mai viure-hi. La millor solució que vaig trobar va ser comprar-me una moto (Lambretta) per anar i venir lliurement de Barcelona a Les Planes i moure’m per la ciutat. M’agradava molt!”. Sor Assumpció riu recordant aquells inicis marcats per la joventut i les ganes de fer coses noves. “Quan vam començar érem una comunitat jove, contentes i felices. Però no van entrar noves vocacions i el temps ha passat volant. Ara ens hem fet grans i no tenim relleu generacional.”, explica.

    A més a més, insisteix “crec que no hi ha vocacions perquè ens mana el consumisme, especialment a la canalla i és una pena. La manca de valors a Europa també és una realitat, i aquesta descristianització dels temps actuals. Crec que, en el fons, el jovent vol la crida de Déu però no els sabem donar el que necessiten.”