Article de Lucía Parreño, educadora social de Can Banús: ‘Trencar el vincle’

01/09/2016

La paraula vincle, etimològicament parlant, ve del llatí “vinculum” que vol dir, cadena, lligam, unió.

Des que naixem establim vincles, relacions, lligams i unions. Amb els pares, els germans, la família, els amics, els professors, les parelles i també els professionals.

A la nostra feina d’educadors establir un vincle afectiu amb “l’educand” és molt important per tal que la relació flueixi i que d’aquesta manera ens sentim ambdues parts compreses, escoltades, reconegudes i que sentim que formem part d’allò que comencem a construir. Així és com ens desenvoluparem de manera harmònica.

L’educador és el responsable de mantenir la flama encesa, i això es produeix gràcies a la seva vocació i a l’interès genuí per la persona amb qui treballa.

Però, que passa quan el vincle es trenca?

Els motius d’aquest trencament poden ser diversos: per què una persona decideixi marxar de casa nostra, per què siguem nosaltres els qui decidim derivar-la a un altre recurs, per què s’independitzi i també per què mori.

En qualsevol dels casos l’educador haurà de fer el procés de dol. No cal dir que aquest procés serà ben diferent si el motiu és la mort però centrant-me en els altres casos esmentats no deixa de ser un cost emocional important.

Penso que cadascú de nosaltres fem el procés de la manera menys dolorosa, però de vegades sentiments com la ràbia, la melancolia, l’alegria barrejada amb una certa tristor i fins i tot una certa sensació d’angoixa es fan presents en el nostre dia a dia i no sempre és fàcil conviure amb tot això.

A mi personalment em funciona molt bé parlar-ho, explicar com em sento i compartir-ho. A Can Banús tenim la sort de que un cop al mes aproximadament, ve un terapeuta i fem sessions de supervisió on ens podem esplaiar a gust i treure tots aquests sentiments.

I el més important és sentir-se recolzat per l’equip i poder cridar, maleir o plorar si s’escau. Un puntal molt fort són els companys que en aquest cas crec són els que millor em poden entendre, per què probablement els sentiments siguin similars.

Per concloure; nosaltres, professionals hem de passar aquest dol, que no és més que el procés d’adaptació emocional que segueix a qualsevol pèrdua per tal de poder tornar a construir de nou.