Entrevista a Eduard Sala, patró de l’entitat: ‘La Fundació Acollida i Esperança ha creat un model propi d’atenció a persones vulnerables i ha jugat un paper vertebrador del sector’

11/07/2016

‘Em sento molt orgullós de la Fundació Acollida i Esperança i de formar part d’aquesta família. La Fundació és veritat, és de veritat’

Eduard Sala Paixau (Barcelona, 1962) és Cap d’Acció Social de Càritas Diocesana de Barcelona, formador, coach i patró de la Fundació Acollida i Esperança. La relació amb l’entitat ve de lluny, des de 2002 quan -com a director de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac– comença la seva vinculació amb Itaca, el primer dels recursos que va posar en marxa la Fundació a Ciutat Vella amb Sor Genoneva Masip i el suport de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i de l’Obra Social. Però Eduard Sala va sentir-se cridat pel món social molt més jove, amb tot just 18 anys, a principis dels 80. Una forta crisi va sacsejar l’economia i el món empresarial i ell, que volia ser director d’empresa, va veure com s’ensorrava el seu futur. Va deixar els estudis d’Econòmiques i va començar-se a involucrar en el sector del voluntariat social i l’associacionisme. Comença fent de voluntari a Càritas Diocesana de Barcelona acompanyant un nen de 3 anys que vivia en un centre residencial durant els caps de setmana. ‘El voluntariat m’enganxa -explica- i em trobo al cap de poc muntant un esplai. En aquella època em faig una pregunta que per a mi va ser molt important: ‘què vull aportar al món?’. La resposta la vaig trobar, i la trobo encara, en el compromís social.’ El voluntariat el porta a orientar-se professionalment en l’àmbit de l’acció social: educador social em medi residencial, responsable de diversos projectes d’atenció a infants i joves en situació de risc, professor a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – URL…

Vint anys més tard entra en contacte amb la Fundació a través de l’antiga comunitat cristiana de base de Can Banús i de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac. ‘Ens coneixem i mica en mica els ajudo en alguna formació o presa de decisió. I m’acabo estimant el projecte inicial que inspira la Fundació Acollida i Esperança.’ Quan parla d’aquests orígens de l’entitat, Eduard Sala aprofita per fer una reflexió sobre el missatge evangèlic: ‘És tremendament engrescador però molt radical. Poques vegades dic que ‘sóc cristià’, sinó que ‘cada dia intento ser-ho’. ‘Conèixer la comunitat que va fer néixer aquesta fundació era molt interpelador perquè era gent (són gent) molt poc acomodada, molt coherent i aquest és un fet força atípic. Sovint ens situem en la nostra zona de confort i els que van fer néixer la Fundació Acollida i Esperança -i en bona part la lideren encara avui- són persones en permanent qüestionament.’ 

Per Eduard Sala aquest fet, aquesta complicitat entre el que és identitari i el que és missional, que fa tant especial la Fundació és un patrimoni que no ha quedat en mans dels fundadors sinó que s’ha sabut transmetre a tothom que s’ha anat incorporant al projecte i a l’arrel de la mateixa entitat. ‘És com un aroma, quelcom subtil però persistent. Aquesta identificació amb la missió que arriba per igual a treballadors i a persones acollides.’ ‘Em sento molt orgullós de la Fundació Acollida i Esperança i de formar part d’aquesta família. I si pensem a nivell tècnic d’atenció socioeducativa l’entitat és un model de referència, han esdevingut un eix vertebrador del sector, fent d’interlocutors amb les administracions -especialment amb la Generalitat-, compartint sabers amb les altres entitats, sent rigurosos. La Fundació està a la última en innovació i modernitat. I és honestedat, no s’enganya, és veritat i és de veritat’.

A la pregunta de com veu la Fundació d’aquí a uns anys Sala respon que veu una ‘Fundació no tant focalitzada en el VIH/sida ja que es té expertesa en acompanyar persones en situació de salut molt fràgil i exclusió social severa, una entitat especialitzada, amb mitjans d’acollida i serveis de llargues estades finalistes i ocupant un espai que ara està força descobert: l’atenció a persones molt vulnerables però que no tenen edat per anar a una residència i tanmateix necessiten el seu lloc al món. Amb habitatges amb diferents nivells d’autonomia i d’atenció. No m’imagino la Fundació -explica- fent coses que ja fan altres entitats però tot allò que quedi entre Serveis Socials i Salut i ajudi a cobrir zones grises o espais de frontera és on crec que té sentit la missió. El dubte és si hi ha o hi haurà administracions disposades a pagar per aquests serveis.’