Entrevista a Natividad Chinestra, educadora social a Can Banús

14/04/2016

‘El més important del que fem és ensenyar-los que hi ha un altre camí i que estem aquí per acompanyar-los.’

Natividad Chinestra Colom (Eivissa, 1985) va estudiar integració social al CEIR Villarroel i ara cursa Educació Social a la UOC. L’inici de la seva carrera professional va començar a Sevilla i un dia, mirant la pàgina www.hacesfalta.org va veure l’oferta de feina a Can Banús per als caps de setmana i va decidir enviar el currículum. Tenia 22 anys i de seguida la van trucar per incorporar-se a l’equip de la casa.

Rita i Luis li van donar la benvinguda el primer dia. Li van ensenyar tota la casa racó per racó i ella va estar molt atenta, volia aprendre-ho tot. Encara avui recorda la sensació de col·lapse d’informació que vaig tenir. “Can Banús té alguna cosa que enganxa”, explica quan rememora l’acollida, la “bona acollida” que es fa a tothom que entra a la casa per primera vegada, sigui un treballador o un resident. “Ets sents molt còmode, et sents part de l’equip i de la casa des del principi”. Això que sembla tan obvi no és fàcil d’aconseguir. De fet, la Nati -que és com tothom la coneix- posa molt l’accent en aquesta benvinguda càlida i bonica que es fa als nous residents i companys.

Ara que ja fa 8 anys que treballa a Can Banús, quan li demanem que miri enrere recorda també que “em va sorprendre molt la naturalitat amb què es parlava de la mort. Em venien calfreds només de pensar-hi.” No hi estava acostumada. “Sentia la Rita parlar d’aquella manera, d’un cert alliberament per l’arribada de la mort i em xocava moltíssim. Una de les coses més intenses que he après aquí és justament aquesta, conèixer l’altre costat de la mort i poder assumir-la en pau amb un mateix.”

“Ens han educat per veure la mort només des del vessant dolorós i trist -diu- i hi ha una altra manera d’acompanyar la gent a morir. Això m’ha ajudat molt a obrir la meva ment i a veure-ho d’una altra manera també a nivell personal.” 

Quan li demanem a la Nati que intenti explicar quina és la seva feina a l’entitat ho fa destacant el fet de l’acompanyament educatiu per a recuperar hàbits i una manera de viure saludable. Però ella va una passa més enllà i diu que “el més important del que fem és ensenyar-los que hi ha un altre camí i que estem aquí per acompanyar-los.” Posa l’exemple de M., una trajectòria a dins de l’entitat que dóna sentit a la seva feina. “Quan va arribar estava tan malament i va estar-se tants mesos que semblava que no remuntava i ara ha fet un canvi bestial. S’ha fet feina amb la seva medicació a nivell psiquiàtric i de sobre, un dia va començar a somriure. Ja somreia! Somreia! Semblava impossible! Avui l’estem ajudant amb les causes pendents, amb la nacionalitat i els permisos de residència i està molt obert, de fet sembla una altra persona. Ha après a dir el que sent i el que vol. Abans era una persona molt hermètica i ara es pot explicar. I gairebé treballa!”

fgasgas