Entrevista a Carlos Vázquez Ruiz, educador social a Can Banús

11/11/2015

“La força i la calidesa de la rebuda, la mirada a les persones i el treball en equip. Per mi aquestes són les claus de Can Banús”

Té 24 anys i és tècnic en integració social i educador social. Treballa a Can Banús des de fa uns mesos i quan parla de la casa sempre destaca l’acolliment, la calidesa i la mirada en la rebuda dels que arriben.

– Com arribes a Can Banús?

Vaig estudiar un grau tècnic i coneixia el centre perquè hi visc a prop, sóc de Bufalà. Vaig venir un dia a preguntar si podia fer les pràctiques dels estudis d’integració social i em van dir que sí. Em va agradar molt el centre però sabia que era una cosa temporal. Llavors em van oferir quedar-me ja com a treballador de la Fundació Acollida i Esperança a Can Banús.

– Recordes com va ser el teu primer dia?

Sí, i tant que el recordo. Tinc la imatge del menjador ple de gent i de sentir-me molt cohibit. No sabia com actuar ni què fer ni tampoc sabia com encaixaria a la casa i a les seves dinàmiques. Tot era nou per mi i em va tocar aprendre -gairebé- de zero. El perfil de la gent que viu a la casa, la història que s’amaga darrera de les seves vides, la soledat, la duresa… Veure d’aprop això primer costa i després et motiva molt.

– Què destacaries de Can Banús?

L’acolliment. L’acollida que es fa a les persones que arriben. És un centre molt especial quan una persona hi entra per primera vegada com a usuari. La força i la calidesa de la rebuda, la mirada a les persones i el treball en equip. I això del treball en equip de debò que és així, en equip. Es fa una feina de discussió i valoració entre tots els professionals, cadascun des del seu àmbit, s’aporten diferents punts de vista i es prenen les decisions també en grup. És un equip humà molt valuós.

– Com acompanyes les persones que viuen a Can Banús?

Primer de tot, assegurant que la persona té espais per prendre decisions i saber què vol fer amb la seva vida. Han d’escoltar-se i saber cap a on volen encarar el seu futur. No els diem què han de fer, els suggerim coses però són els residents els que prenen consciència i trien. Sovint tinc la sensació que hi ha massa barreres i la nostra funció és crear aquestes possibilitats. De fet és dir-los que ells també poden triar i tenen alternatives. I sobre tot, és creure que és possible canviar.