Article d’opinió de Francesc Reina, pedagog: ‘El record’

22/02/2018

La soledat és la dura claredat de la nit per als que viuen al carrer. Viure sense sostre és molt dur, morir sense sostre és una realitat que fa miques qualsevol encant. Un indefinible olor d’ infortuni.

Fer visible la injustícia de les persones que dormen al carrer és com sembrar paraules fredes, una fredor que entra al cor. La tensió de l’eternitat d’un dia, la por al maltractament, la mala alimentació, el consum de drogues o alcohol, l’escàs accés a la sanitat … Estralls, infortunis, disbarats que fan pensar en tota la tristesa que es respira a la ciutat , la fosca tristesa que oprimeix. Una salut fràgil, per malaltia física o mental, o perquè ja són grans -encara que marxen 20 anys abans que qualsevol altra persona. En dos mesos se n’han anat 4 de les més properes, i això commou. En un nínxol entrarà una caixa i dos paletes encarregats taparan amb ciment el forat; els operaris faran l’últim comiat en un enterrament de beneficència.

Els van passar coses rares i les portes es van tancar en moments vitals del cicle de la vida. Després, per remuntar l’impossible, s’enfrontaran a la carestia dels lloguers, la manca d’un mercat públic immobiliari, una legislació allunyada de les necessitats socials… Perquè la pobresa té molt a veure amb l’habitatge.

La qüestió és gaudir de recursos amb capacitat d’acollida, el rol institucional és fonamental. És esperançador adonar-se que hi ha consens en pensar que els criteris en les relacions d’ajuda no poden ser els mateixos per a unes persones que per a altres, això seria caure en el parany d’una doble exclusió. Els serveis bàsics, ja de per si saturats, no arriben al que es requereix, són víctimes d’una clara fallida en la protecció social de la vulnerabilitat extrema que reclama a crits noves fórmules especialitzades, alternatives a la burocràcia que discrimina a la gent que està sola, que no té un ordinador, que no sap llegir o no comprèn el llenguatge administratiu, que perd la constància, que no té consciència del temps, sense capacitat per comprometre’s en l’anomenat “pla de treball”… Les xarxes de suport solidari són poques i, sobretot, molt desconnectades, sovint són iniciatives individuals que es perden en la queixa dels professionals, augmentant més la bretxa.

Si hi ha alguna possibilitat de conservar una mica d’aquesta civilització que fracassa és empatitzar emocionalment amb la vida dels altres. Al cap i a la fi som una espècie que resisteix perquè la nostra victòria segueix essent mantenir-nos dempeus.

Som herois pel senzill fet que ens morirem, deia Nicanor Parra. Però hi ha un grapat de coses que hem de continuar reivindicant, una d’elles: el dret a habitar en el record. Com deia Borges: som la nostra memòria …un munt de miralls trencats.

Francesc Reina Peral, pedagog.