L’exclusió social és el fracàs social. Taula rodona sobre exclusió social i apoderament de la Fundació Acollida i Esperança
16/11/2017
Els ponents de la taula rodona, Manuel Lecha, Albert Sales i Josep Maria Lluch, van aportar tres mirades molt complementàries sobre el concepte de l’apoderament de les persones vulnerables
Prop de 100 persones assisteixen de públic a aquest espai de reflexió anual de la Fundació Acollida i Esperança
Realitat canviant, assistencialisme, exclusió social com a fracàs social, empoderament col·lectiu, risc de despersonalització de la persona amb qui treballem, control social, dret a l’espai públic, reconéixer drets és apoderar, suport versus fiscalització, esfera individual, esfera professional, esfera social que es relacionen, reconéixer drets és apoderar… Tots aquests i altres conceptes al voltant del debat de què vol dir apoderar les persones amb exclusió social a la teoria i a la pràctica van sortir al llarg de l’hora i mitja que va durar la taula rodona d’enguany.
Manuel Lecha, director de l’Àrea Social de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu, va centrar la seva intervenció en 3 idees:
1) La realitat canviant de l’exclusió social, que ha evolucionat des de l’assistencialisme a l’apoderament i que mirant enrere veu amb claredat que ha canviat molt positivament. I no ho diu en un sentit d’autocomplaençaa sinó amb el convenciment de seguir avançant.
2) L’exclusió social és el fracàs social, el fracàs de tota la societat.
i 3) Una aproximació a aquesta evolució dels models d’intervenció des de l’anàlisi del llenguatge que utilitzem: persones que atenem, persones que acollim, persones que acompanyem. Correm el perill de despersonalitzar a les persones; que les persones es tornin objectes socials, que les adjectivem: toxicòmans, presos, sensellar, clients, usuaris, beneficiaris. Són subjectes de la nostra acció i però no podem perdre de vista que són persones.
Per la seva banda, Albert Sales, politòleg i sociòleg, va fer una pregunta clau sobre l’apoderament: Per què ens veiem legitimats a decidir el que és bo i el que és dolent per una persona? Perquè ens creiem amb prou legitimitat per ajudar les persones si ens diuen que no volen la nostra ajuda? Qui decideix? A vegades no es tracta d’apoderar si no de no desapoderar, de no treure la capacitat de decidir. Una altra idea que va aportar Sales va ser la reivindicar el discurs dels drets: dret a l’habitatge, dret a viure amb dignitat,… Aquests drets apoderen i apoderar és posar-nos al costat de la persona i dir-li que, passi el que passi, estarem al seu costat. I donar oportunitats, una i altra vegada. I per últim, també va afegir que aquesta pobresa individual que veiem al carrer, que sovint és vista com a vergoyant, té una esfera de comunitat, una esfera social. On queda aquesta esfera? Què fem perquè tingui importància? Com hi contribuïm.
Per últim, Josep Maria Lluch, director adjunt de la Fundació Acollida i Esperança va explicar que amb la trajectòria d’aquests 20 anys de la Fundació Acollida i Esperança hem detectat que per algunes de les persones que acompanyem, passar d’un recurs residencial, amb atenció les 24 hores, a fer una vida independent era un salt al buit, on hi havia un abisme. Per això es va posar en marxa el SAVA, el Servei d’Acompanyament a la Vida Autònoma, per donar suport, mitjançant un acompanyament socioeducatiu, a les persones que marxen amb alta programada dels nostres recursos i que necessiten un reforç en el procés de tornar a viure pel seu compte.
Lluch va exposar 4 casos concrets en relació a l’apoderament de les persones amb exclusió social.
1) En Luis era un senyor que vivia en un pis d’autonomia de la Fundació i que tenia diagnosticada una malaltia psicòtica per a la qual prenia medicació des de feia 10 anys. Pels efectes secundaris que té la medicació la comença a deixar de prendre pel seu compte. Davant d’aquesta situació nosaltres què fem com a professionals? Respectem la seva voluntat i la seva autonomia i que deixi de prendre la medicació tal i com vol? O pel risc de que torni a tenir brots psicòtics l’obliguem a prendre-la?
2) Un altre dilema que sovint tenim al Servei d’Acompanyament a la Vida Autònoma és si hem d’intervenir o no. Al SAVA treballem a partir de les demandes que fan les persones que acompanyem. Però si sabem per tercers que algú no està bé (és a dir que ha tornat a consumir o a beure alcohol) i aquest no demana ajuda, què fem?
3) El cas d’en Marcos. Fa 2 anys i mig que viu en un pis d’autonomia de l’entitat. El fet de viure en un habitatge, on ell marca els seus horaris, entra hi surt quan vol, fa la compra i es cuina, i ocupa el seu temps com vol i pot, és apoderament. Però quan s’havia acordat que la seva estada al pis seria de 2 anys màxim i li permetem continuar, l’estem apoderant o li estem generant dependència de l’entitat?
i 4) Albert. Senyor amb un historial potent d’abús de tòxics, de delinqüència, de relacions personals difícils, que va arribar al Convent molt alcoholitzat i desequilibrat psiquiàtricament. Després d’un bons procés de 3 anys a la llar residència va aconseguir passar a viure de forma autònoma amb suport de SAVA. Al poc temps d’estar va a començar a patir baixades en el seu estat de salut i la seva salut va empitjorar. Davant d’aquest panorama pensem que estaria millor a una llar residència o a un recurs amb més recolzament que a SAVA, però és una possibilitat que ell mateix no contempla. Què fem? Li respectem i que continuï a pis?
Teniu accés al resum de totes les ponències en aquest document PDF penjat a l’ISSUU de la Fundació.