Can Banús, dues dècades mirant el VIH de cara. Reportatge El Periódico de Catalunya. 11/04/17

11/04/2017

Aquest centre d’acollida de la Fundació Acollida i Esperança, ubicat a Badalona, atén persones doblement afectades per la malaltia i per l’exclusió social. La majoria dels seus residents es van infectar del virus quan no hi havia informació

El 1993, un frare franciscà anomenat Josep Costa i un grup de voluntaris van fundar una petita comunitat cristiana que atenia persones sense recursos. Eren els anys del boom de la sida i gran part d’elles eren portadores de la malaltia. Així va néixer la Fundació Acollida i Esperança, que, atès l’augment de malalts, va inaugurar el 1996 Can Banús: un centre d’acollida per a persones doblement castigades pel VIH/sida i per la pobresa.

Can Banús està ubicat a Badalona i és l’entitat amb més trajectòria en VIH/sida i exclusió de Catalunya. És una gran masia als afores de la ciutat (carrer de Muntaner) amb places per a 27 residents. Hi ha 24 homes i tres dones.

«Em veia a les portes de l’infern, però va ser arribar aquí i començar a tranquil·litzar-me. Vaig anar guanyant son… Un petit gran miracle», explica Jordi Salvadó, de 60 anys i que en fa quatre que viu a Can Banús. Salvadó es va encomanar del VIH el 1986 per compartir xeringues. «La majoria d’aquella gent va morir». Es considera un «supervivent» de la que anomena «guerra de la droga». «El 1985 vaig estar tres dies en coma per una sobredosi d’heroïna».

Però fa quatre anys que Salvadó no consumeix res: exactament els que fa que és a Can Banús. «No havia estat mai tant de temps», reconeix. Al seu dia a dia medita a la capella («soc agnòstic de sempre», matisa), participa en les tasques de neteja del menjador, també neteja el taller dels ordinadors, llegeix, escriu. Els dimarts i els dijous surt i va a Narcòtics Anònims.

«Hi ha més gent amb sida que mai» «La majoria de les persones que són a Can Banús es van encomanar als 80 i 90», explica Mijail Acosta, director de la Fundació Acollida i Esperança. «Això va néixer per acompanyar la gent a morir dignament, però la situació ha canviat. Cada vegada hi ha menys infermers i més educadors». Acosta adverteix que com que les morts per VIH/sida han disminuït tant, «hi ha més gent amb sida que mai». «Hi ha menys alarma social perquè hi ha menys mort». I, no obstant, la malaltia preval. Segons el CEEISCAT, a Catalunya hi ha 33.000 persones seropositives. D’aquestes, 8.000 no ho saben i unes 22.000 estan en tractament. A Catalunya es produeixen a l’any 700 infeccions. En el cas de persones com les que resideixen a Can Banús, Acosta explica que la seva exclusió social es compon de diversos fils: pobresa econòmica, problemes de vivenda i feina i absència de relacions socials. És a dir, la soledat. «Només el 5% tenen parella», acaba dient.

«Nosaltres mirem d’acompanyar les persones en el seu procés de canvi », explica María del Mar Abrines, educadora social a Can Banús. «Can Banús ha de ser una casa de pas», sosté, tot i que puntualitza que el resident que fa més temps que és a l’entitat hi és des de fa 19 anys. No és fàcil, sobretot en el cas de les persones grans que han perdut tota mena de llaços familiars.

A Can Banús intenten que els residents surtin fora quan poden, malgrat els riscos, si bé en el moment d’entrar s’estan una temporada sense sortir. Salvadó s’hi va estar tres mesos. «El VIH ara és una malaltia crònica. A Can Banús acompanyem la persona creant vincles de confiança i respecte perquè cadascuna sigui protagonista del seu propi procés», explica Abrines.

Al seu costat, Mohammad, de 36 anys i que opta per no dir el seu cognom, assenteix. Aquest jove va residir durant dos anys a Can Banús i des de fa poc està a Itaca, un pis d’inclusió que la Fundació Acollida i Esperança té al Gòtic de Barcelona. Amb capacitat per a vuit persones, està dirigit als que, fins i tot en situació d’exclusió social, es troben no obstant en un procés de canvi. És el cas de Mohammad. «Quan vaig entrar a Can Banús pesava 60 quilos. Em va costar molt adaptar-m’hi. Tenia una malaltia mental. Però aquí m’han ajudat moltíssim», explica aquest jove que va arribar del Marroc el 2001. Es va encomanar de VIH a través de la via sexual. Actualment Mohammad fa un curs de català, un altre de cuina, va al gimnàs i manté la relació amb la seva nòvia que va començar vuit anys enrere. «Vaig anar a un pis perquè ja estava actiu. Feia coses sol. És com ser a Can Banús, però tinc més autonomia », explica. Dos educadors socials fan el seguiment.

«A Can Banús acompanyem la persona creant vincles de confiança i de respecte», explica l’educadora María del Mar Abrines

L’equip de treball de Can Banús és interdisciplinari. El componen educadors socials, una infermera i una auxiliar, monitors, una directora tècnica, personal d’atenció indirecta (cuina, neteja i manteniment) i d’administració i gestió. A més dels voluntaris. Ana Ávila, infermera social («treballo en el món social», postil·la), és a Can Banús des de la seva fundació, quan era una casa «d’acompanyament a la mort». Avui és diferent, sobretot pels avanços farmacològics en la lluita contra la sida. «La meva feina és acompanyar processos personals a nivell holístic.

Per això és essencial treballar amb educadors: les persones no es poden trossejar», assevera aquesta infermera. La tasca d’Ávila va molt més enllà de donar-los la medicació o controlar que vagin al metge. «L’eix central de la meva feina és que prenguin consciència que hi ha un problema. I acompanyar-los, sempre que vulguin. Per això, he de crear un vincle amb ells». La comunicació és bàsica. I, sobretot, l’«abordatge verbal» i el «suport emocional », matisa ella.

Teniu accés al reportatge en pdf, en aquest enllaç.