• No tot són flors i violes, article de Josep Maria Lluch, responsable del Servei d’Acompanyament a la Vida Autònoma

    21/10/2016

    A la web de la Fundació, a diferència dels telenotícies, intentem explicar els èxits de les persones que acompanyem, així com les coses positives que succeeixen a l’entitat (celebracions, nous projectes, acords amb entitats i administracions…), però no tot són flors i violes. Us vull explicar 3 situacions difícils que hem viscut darrerament en el SAVA (Servei d’Acompanyament a la Vida Autònoma) tot i que canviaré els noms dels protagonistes.

    En Joaquim va entrar a viure en un pis d’autonomia de la Fundació amb ganes de començar una nova etapa de major independència. Venia d’haver fet un molt bon procés amb una altra entitat badalonina, vivint en un centre. Malauradament al poc d’estar amb nosaltres li van diagnosticar un càncer, que tenia mal pronòstic. Tot i així semblava que s’ho havia pres força bé però, d’un dia per l’altra, va desaparèixer. Vam trigar dues nits a donar l’alarma (hospitals, família, mossos, guàrdia urbana,…) però res de res. No el trobàvem. Vam pensar que s’havia enfonsat anímicament i potser havia recaigut en el consum. Vam donar veus entre els seus amics i coneguts, i algú va explicar que en Joaquim li havia dit que “si lo veo muy chungo yo me quito de en medio”. L’esperança de trobar-lo es va esvair quan vam saber que havia cobrat la pensió i no havia tret diners…

    En Roger fa anys, mentre vivia a Can Banús, va tenir una descompensació psiquiàtrica molt forta i des de llavors prenia medicació. No obstant això, el seu desig era deixar-la, però en comptes de pactar-ho amb la psiquiatra i anar reduint-la a poc a poc, va abandonar el tractament pel seu compte i sense avisar. Nosaltres no ho vam saber fins que ell ens ho va explicar. Ja ens havien sobtat alguns comportaments seus però davant la pregunta de si estava prenent la medicació sempre ens deia que sí i nosaltres el creiem. Quan es va sincerar també ho va fer amb la psiquiatra i aquesta va valorar que així no es feien les coses i que havia de tornar a prendre la medicació i, més endavant, ja en tornaríem a parlar de reduir-la. I aquí va arribar el nostre dilema: podia continuar vivint en un pis d’autonomia sense prendre la medicació psiquiàtrica prescrita? I vam tenir clar que no, que havia de marxar. Però abans que li comuniquéssim en Roger va ser conseqüent i va buscar una habitació rellogada en un pis compartit. Ara el veiem de tant en tant i desitgem de tot cor que no es torni a descompensar però pel que anem veient, té tots els números. Tant de bo que ens equivoquem.

    A l’Aniol tot li anava bé, semblava que millor que mai. Té feina a jornada complerta, viu en un pis de la Fundació que li agrada molt i està a gust amb els seus companys, i els temes judicials se li estant arreglant (aquesta és la època de la seva vida que ha estat més temps sense entrar a presó). Però ens acaba de dir que fa setmanes que ha tornat a consumir heroïna, que es punxa cada dia, que no sap com sortir-se’n i ens demana ajuda perquè no té a ningú més, ja que el seu únic amic està emprenyat amb ell pels seus nous consums.

    Quant de patiment i soledat!! Com a professional em sento tant impotent! Tanmateix crec que hem de ser-hi, que la nostra tasca és ser-hi sempre,  per a quan algú demani ajuda com l’Aniol, sabent que el nostre suport tampoc serà la solució a tot.

    Josep Maria Lluch Roca
    Responsable SAVA